LogoEl Carmel .cat

El territori de l'actual barri estava antigament dividit entre quatre poblacions: Gràcia, Sant Joan d'Horta, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar. Just on es va construir el Santuari del Carmel, al vessant occidental del turó que dóna nom al barri, es trobava la delimitació de tres d'aquestes poblacions: el costat septentrional del turó pertanyia a Horta, i el meridional a Gràcia, en el Turó de la Rovira hi havia la frontera entre Horta i Sant Martí, mentre que la zona de la Font d'en Fargas pertanyia a Sant Andreu. Aquesta divisió va continuar fins a 1897, data en que Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí van ser agregats a Barcelona; Horta ho seria el 1904.

Sobre la història antiga del barri cal destacar la presència d'un poblat ibèric al Turó de la Rovira, trobat el 1930 per l'arquitecte Josep Danés i Torras. Aquest emplaçament va ser estudiat per l'arqueòleg Josep Colomines i Roca, trobant les restes d'un poblat i una necròpolis al cim del turó, amb una superfície d'uns 22.500 m². Es van trobar restes d'una muralla d'uns 370 metres de llarg per 65 d'ample, amb dues portes d'accés flanquejades per torres circulars. De la mateixa manera, van ser trobats restes de ceràmica, datables entre els segles IV i II aC.

Segle XIX: primeres urbanitzacions

A inicis del segle XIX, El Carmel era una zona rural, amb algunes quantes masies escampades pel seu territori, destacant la de Can Móra, que donava nom llavors al turó anomenada popularment des d'antany Muntanya Pelada, i que era coneguda com Turó d'en Móra fins a la construcció del Santuari del Carmel-l'edifici de Can Móra encara existeix, al carrer Portell, sent actualment un geriàtric-. Altres masies de la contrada eren Ca n'Andalet, Can Grau, Can Baró i Can Xirot. Era una zona muntanyosa no gaire apta per a l'agricultura, destacant el cultiu d'ametllers i garrovers, així com horts i algunes vinyes. També existien mines de ferro (trucades Coves d'en Cimany), així com pedreres de pedra i forns de calç, i uns aqüífers que donaven una aigua ferruginosa que es deia posseïa propietats curatives, sent explotada per la finca de Can Xirot, que la venia en grans garrafes a Barcelona. Una de les finques de més rellevància per al barri va ser Can Grau, la casa va ser enderrocada el 2006; acollia una granja que comercialitzava llet a Horta i Gràcia, i repartia fins i tot a Barcelona. Tenia una superfície de 140 000 m², i incloïa una capella dedicada a la Verge del Roser, que era la que oferia servei religiós per aquell temps a la zona. El 1900 va passar a ser propietat d'Alexandre de Bacardí i de Janer, un dels principals promotors de la zona.

Entre 1860 i 1864 es va construir una ermita dedicada a Nostra Senyora del Carme, origen de l'actual santuari, al vessant occidental del Turó d'en Móra, que des de llavors va passar a dir mont Carmel. Va ser promoguda per l'ermità Miquel Viladoms, i oberta al culte el 11 d'abril de 1864 amb permís del bisbe de Barcelona, Pantaleó Montserrat. Des de llavors va ser un lloc de pelegrinatge i de trobades de joves catòlics, especialment el 16 de juliol, festivitat del Carme. El 1930 va ser elevada a capella, i el 1962 a parròquia. Des de llavors, més de la seva tasca religiosa, la nova parròquia es va implicar profundament en la vida del barri, realitzant una gran tasca en terrenys com la sanitat, l'educació i la cultura, i implicant-se en les reivindicacions del barri a nivell de serveis i infraestructures Donat la petita grandària de la capella, que només podia acollir a trenta persones, entre 1985 i 1988 es va construir una nova església, obra dels arquitectes Francesc de Paula Daumal i Domènech i Miquel Campos Pascual, amb un disseny més contemporani. El nou edifici va ser inaugurat el 16 de juliol de 1988 per l'arquebisbe de Barcelona, Narcís Jubany.

Posteriorment, un dels fets més destacables va ser la construcció del dipòsit d'aigües del Parc de les Aigües, que abastia d'aigua a la capital, amb un subministrament procedent de l'estany de Dosrius. Va ser promogut per la Compagnie des Eaux de Barcelone, de capital franco-belga, i construït el 1868 a la finca de Can Baró. Posteriorment, el 1886 es va construir un altre dipòsit al cim del Turó de la Rovira, anomenat dipòsit de les Altures, amb capacitat per a 1000 m³. Entre finals del segle XIX i principis del XX es van millorar les comunicacions de la zona, com la carretera del Carmel, que anava des de l'ermita fins a l'actual plaça Sanllehy, o la carretera entre Gràcia i El Carmel, projectada per Ubald Iranzo el 1904, i construïda entre 1907 i 1930. El 1901 també es va construir la carretera entre els dos santuaris de la zona, el del Carmel i el de la Mare de Déu del Coll, actual carrer Santuari.

Principis del segle XX: integració a Barcelona

A principis de segle XX van sorgir les primeres barriades de cases unifamiliars, les de Bacardí, Can Mans i Salt de les Bruixes. Generalment eren cases de dos pisos, amb un petit jardí, sovint segones residències de la burgesia de Gràcia i Horta. Les grans finques existents fins llavors van ser parcel · lades en la seva majoria, ja que donaven escàs rendiment a nivell agrari, i els seus propietaris van preferir vendre els terrenys. Com que és una zona poc urbanitzada i mal comunicada, per aquell temps, els terrenys eren barats i assequibles a la classe mitjana barcelonina. Va començar ja llavors un fort associacionisme entre els veïns de la zona, que sempre ha comptat amb una intensa tasca veïnal ocupada en el desenvolupament del Carmel. El 1906 es va fundar la societat El Foment de la Barriada del Mont Carmel, que vetllava pels interessos dels propietaris de la zona, especialment en la millora de l'urbanisme, comunicacions, serveis i infraestructures del barri. Posteriorment, el 1927, es va crear l'Agrupació de Propietaris del Mont Carmel, igualment dedicada a la defensa del benestar dels veïns.

Amb l'agregació dels pobles limítrofs a Barcelona entre 1897 i 1904 es va obrir la necessitat d'un projecte urbanístic que aglutinés l'eixample barceloní amb els nous districtes. A aquest efecte es va aprovar el 1905 un pla d'enllaços dissenyat per l'urbanista francès Léon Jaussely, que establia un sistema viari bàsic per a la ciutat i els seus entorns, juntament amb la instauració d'una sèrie de parcs urbans i zones d'oci i esplai, entre les que es trobava Horta. Malauradament, aquest projecte no va poder dur a terme en la seva totalitat, sent substituït pel Pla Romeu-Porcel el 1917, que contemplava el traçat d'uns eixos viaris bàsics per a la ciutat, en forma de vies de circumval · lació, així com un conjunt de carrers numerades que trencaven amb el sistema quadriculat del Pla Cerdà. Un dels artífexs del projecte, Ferran Romeu i Ribot, va ser l'encarregat d'elaborar els plànols topogràfics d'Horta, entre els quals hi havia El Carmel (Plànol Geomètric i Topogràfic d'un massís muntanyós comprès dins l'antic terme municipal d'Horta, 1915).

Entre 1900 i 1930 el procés d'urbanització del Carmel va ser espectacular, produint nombroses parcel·lacions de les antigues finques agrícoles. Avui dia, nombrosos carrers del barri porten els noms d'antics propietaris dels terrenys, com el carrer Hortal (Miquel Hortal i Arisó), Batet (Amàlia Batet i Gil), Ros (Baudili Ros i Rodés), Tolrà (Antoni Tolrà i Fornés), Gabarnet (Artur Gabarnet i Rosés), Xinxó (Josep Xinxó i Canellas), Montserrat Casanovas, etc. Aquesta urbanització va ser promoguda, a part de propietaris particulars, per diverses entitats, com l'Empresa Nacional de Terres, dirigida per Anselm de Riu i Fontanilles, que va adquirir tots els terrenys de l'antiga Can Baró, al vessant sud del Turó de la Rovira, que una vegada parcel · lats van ser comercialitzats, o la Cooperativa de Periodistes per a la Construcció de Cases Barates, que acollint-se a la llei de cases barates de 1911 va promoure la construcció d'aquests habitatges de tipus popular, a la zona de la Font de la Mulassa. Cal destacar que en el procés de construcció de noves cases van intervenir arquitectes de renom, com Josep Maria Jujol, autor de la Vila Jumilla al carrer Marià Labèrnia (1927). Jujol també va fer un projecte de cases barates que finalment no es va dur a terme.

En aquesta època El Carmel era un centre excursionista de gran interès per la gent dels contorns, ja que el seu caràcter encara en bona mesura rural, i les nombroses fonts situades en les seves rodalies invitaven a fer petites escapades de la ciutat per gaudir de la natura . El Santuari del Carmel també acollia nombroses processons i actes religiosos, i es va construir una tanca perimetral amb diversos fites coneguts com Via Crucis, on es feien romiatges, especialment per Setmana Santa. Moltes associacions religioses de Gràcia i Sant Martí realitzaven reunions socials al Santuari del Carmel, on a més de l'ofici religiós es feien menjars populars, jocs per als nens, ball de sardanes i concerts musicals, especialment del orfeó L'Estrella del Carmel. El 1924 es va construir una altra església en terrenys de l'antiga finca de Can Grau (actual cruïlla entre Llobregós i Conca de Tremp), la de Santa Teresa de Jesús, que va ser tinença parroquial de Sant Joan d'Horta.

En els anys 1920 van ser millorant a poc a poc les comunicacions del barri: el 1927 es va obrir la primera línia d'autobús entre Gràcia i El Carmel, oferta per la companyia Ribas Saladrigas, que anava des de la plaça Lesseps fins la cruïlla dels actuals carrers Santuari i Manxa. Tenia una freqüència de pas de 30 minuts, i costava 30 cèntims de pesseta en un sentit i 55 en bitllet d'anada i tornada. En 1929 va ser pavimentada la carretera, fins aquell llavors en un pèssim estat que va obligar a cancel · lar la línia d'autobús uns mesos. A l'acte d'obertura va acudir l'alcalde de Barcelona, Darius Rumeu i Freixa, baró de Viver.

Durant la Guerra Civil es van instal·lar unes bateries antiaèries al Turó de la Rovira, concretament quatre canons Vickers de 105 mm., Que van entrar en funcionament el 3 de març de 1938. Al final de la guerra només quedaven dos canons en funcionament, que van continuar en el seu emplaçament fins a una data indeterminada en què van ser retirats. Entre 2006 i 2011 la zona va ser rehabilitada com a centre d'estudi per a la memòria històrica, integrada al Museu d'Història de Barcelona.

Desenvolupament demogràfic i urbanístic

A la postguerra El Carmel fou centre d'una creixent immigració originària de la resta de l'estat espanyol, fenomen iniciat des de 1929 amb l'Exposició Internacional de Montjuïc, que va atraure molta mà d'obra, però intensificat després de la contesa civil. En aquests anys el barri va créixer molt notablement, rebent sense parar immigració andalusa i gallega-majoritàriament-, així com castellana o extremenya. En arribar, aquesta massa de gent es va començar a aglomerar prop de coneguts, familiars o amics dels seus llocs de procedència, configurant així un barri de barraques fetes amb sostres d'uralita i parets de maó-en el millor dels casos-. El barraquisme es va propagar per tot el barri, que va patir una gran degradació no només per la precarietat de les construccions sinó per l'abandó i la desídia per part de les institucions públiques, que van deixar el barri pràcticament a la seva sort. A principis dels anys 1940 encara no hi havia un sistema de clavegueram al barri, i els carrers estaven en la seva majoria sense asfaltar, el transport públic, paralitzat durant la guerra, no es va restituir fins a 1963 amb la línia 10.

Durant els primers anys de la postguerra va ser decisiva per al barri la iniciativa privada i les obres de beneficència, sent de remarcar l'Obra de Caritat Cristiana de Nostra Senyora de Fàtima, fundada el 1943 per Àngels Campmany de Vinyals. L'Obra tenia per objectiu la cura de tuberculosos, encara que realitzava també nombroses obres de beneficència i d'assistència sanitària. El 1952 va construir una ermita al carrer Font-rúbia, anomenada amb la mateixa advocació de Nostra Senyora de Fàtima, i el 1971 una llar infantil. Hi havia un projecte per construir un gran hospital amb una església annexa, esbossant un projecte signat per l'arquitecte Josep M. Ayxelà i Terrats, que finalment no es va dur a terme per la magnitud del projecte i la falta de finançament.

En el Pla Comarcal de 1953 El Carmel s'incloïa dins d'un projecte de zona verda situat entre els parcs del Guinardó, Güell i la Creueta del Coll, prohibint qualsevol construcció excepte les pròpies del parc. Aquest projecte únicament significar la il · legalitat de les construccions que es venien realitzant, sense que es fes cap tipus de realització en nom de la creació de la zona verda. La impunitat va arribar a l'extrem de fer-se els ulls grossos amb l'explotació de les pedreres de Can Baró i del Coll, que van ser explotades a un ritme frenètic, danyant irremeiablement la fisonomia de la zona. Del fenomen del barraquisme va néixer el Centre Social del Carmel, germen de l'Associació de Veïns del Carmel, fundada el 1972, que ha lluitat sense descans per rescatar el barri de l'oblit institucional i millorar les seves condicions de vida.

En els anys 1960 i 1970, i en el context de l'especulació immobiliària de l'època, es va iniciar la construcció de grans blocs de pisos que van ser substituint les antigues cases unifamiliars, fet que va acabar de canviar la fisonomia del barri, que encara creixia sense cap projecte urbanístic coherent i sense les necessàries infraestructures elementals (clavegueram, pavimentació de carrers, il·luminació, transports, recollida d'escombraries, etc). Entre les escasses actuacions municipals a la zona destaca la construcció del Mercat Municipal al carrer Llobregós, obert el 1964. El 1972 es va projectar l'obertura del Túnel de la Rovira, que uniria El Carmel amb el Guinardó, obra polèmica per l'expropiació d'habitatges que van afectar uns 500 veïns, alguns recentment instal·lats en blocs de pisos nous, clar exemple de la falta de planificació en aquesta zona per part de l'Ajuntament. El túnel es va inaugurar el 1984.

Des de 1975, i en el context del nou procés democràtic iniciat al país, El Carmel ha millorat notablement la qualitat de vida, amb múltiples obres de millora i equipaments públics, que han millorat la imatge i la configuració urbanística del barri. Les últimes barraques van ser enderrocades el 1990, en un acte al que va acudir l'alcalde Pasqual Maragall. S'han solucionat els dèficits estructurals, les canalitzacions, els serveis públics, la il·luminació, l'asfaltat, els transports i les dificultats d'accessibilitat del terreny amb la instal·lació de nombrosos ascensors i escales mecàniques. Entre les obres dutes a terme destaquen l'obertura de la Rambla del Carmel-una de les principals vies del barri-i l'eixamplament del carrer Llobregós-que va comportar l'expropiació d'altres 500 famílies i la desaparició de l'únic cinema del barri, el Popular -. Entre els nous edificis públics construïts destaquen diverses escoles (CEIP Coves d'en Cimany, Escola Bressol Tris Tras), l'ambulatori CAP El Carmel (2002) i la Biblioteca El Carmel-Juan Marsé (2003), dedicada a l'escriptor barceloní Juan Marsé, guanyador del Premi Planeta, que va immortalitzar la fisonomia i els aspectes socials del barri del Carmel durant els anys 1950 en la seva obra Últimas tardes con Teresa.

En totes aquestes millores va tenir un paper protagonista l'Associació de Veïns, les reivindicacions han ajudat a la constitució del barri que existeix avui dia. Entre altres actes, manifestacions i campanyes en mitjans de comunicació realitzats per l'Associació va destacar l'exposició El Carmelo ¡Ignorado!, Organitzada el 1974 en una tenda de campanya instal·lada itinerantemente per tot el barri, donant a conèixer la problemàtica i les reivindicacions del barri, destacant una pel·lícula rodada per a l'ocasió, que mostrava la precarietat d'edificacions i serveis públics en nombroses zones del barri.

Entre els últims esdeveniments en la vida del barri destaca sens dubte l'enfonsament per les obres de prolongació del metro de Barcelona el 2005, que va provocar l'enderrocament de diversos immobles i el reallotjament de centenars de veïns, a més del conseqüent escàndol polític en què es va veure implicada la Generalitat de Catalunya. Moltes famílies van haver de viure en hotels durant considerable temps-de sis mesos a un any-i algunes no van poder ni entrar a casa a agafar els seus objectes personals. A causa d'aquest esdeveniment, el 8 de febrer de 2005 la Generalitat va declarar a El Carmel com a Àrea Extraordinària de Rehabilitació Integral (AERI), amb un programa d'intervenció i de foment d'obres públiques, rehabilitació d'edificis i millora d'equipaments públics, dotat amb un pressupost de 11,5 milions d'euros. Amb aquesta finalitat es va crear l'Agència de Promoció del Carmel, que coordina els nous projectes urbanístics.

Com rescabalament, el 30 de juliol de 2010 es va inaugurar l'ampliació del metro amb la posada en funcionament de dues noves estacions, del Carmel i El Coll / La Teixonera, en un acte presidit pel president de la Generalitat, José Montilla, i el alcalde Jordi Hereu. El mateix any 2010 es va ampliar l'ambulatori del carrer Murtra, i es va instal·lar un ascensor inclinat al carrer Alguer, salvant un dels majors desnivells entre carrers del barri. També s'han fet obres de millora en nombrosos carrers i encara queden per realitzar diversos projectes a tot el barri.

Font: Wikipedia

Inici de sessió / Alta d'usuari